Investigació: La privatització de la guerra a Colòmbia. Una força invisible

La regulació de les Empreses Militars i de Seguretat Privada (EMSPs) i la definició d’un nou model de seguretat per al país: dos dels majors reptes als que s’enfronta Colòmbia en la construcció de pau

El nou informe de NOVACT: “La Força Invisible a Colòmbia”, analitza el rol i l’impacte de les EMSPs en els drets humans i en el procés de construcció de pau

colombia_portadaL’acord de pau amb les FARC no posarà fi a la participació de les Empreses Militars i de Seguretat Privada (EMSPs) en el conflicte pels recursos a Colòmbia. Tot al contrari, donades les noves situacions que s’han obert amb la finalització del conflicte: la descomposició de les lleis locals en l’àmbit rural – sostingudes fins ara per les FARC -, el repte de la desmobilització i reintegració de milers d’excombatents, o la violència exercida per les empreses transnacionals per apoderar-se de les àrees riques en recursos naturals. Són només algunes de les noves realitats de Colòmbia que podrien generar noves demandes per a una indústria en expansió com és la de la seguretat privada.

Aquest informe traça un recorregut a través del conflicte intern colombià per explicar i denunciar el rol i les actuacions d’aquestes EMSPs a Colòmbia i assenyalant, al seu torn, els actors que han facilitat i col·laborat amb el seu creixement i impunitat.

Encara que l’Estat colombià estigui subjecte a no contractar aquest tipus d’actors privats per realitzar funcions de la seva competència – especialment aquelles consistents en el principi d’ús de la força -, el marc legal colombià continua presentant deficiències a l’hora de controlar legalment les activitats de les EMSPs, i de prevenir, al seu torn, les seves males pràctiques.

L’Estat colombià és el principal client de les EMSPs, però no és l’únic. També és molt significatiu l’ús que en fan algunes empreses transnacionals privades dedicades a sectors com el petroli, el gas, la construcció o la mineria. En aquests contextos, les EMSPs suplanten l’Estat a l’hora de proveïr seguretat o, simplement, constitueixen una altra eina més per reforçar polítiques neoliberals de desenvolupament econòmic.

Aquesta és precisament la raó per la qual la supervisió pública d’aquestes activitats sol ser feble. Freqüentment, les EMSPs treballen en àrees del territori on l’estat té un control limitat, i són contractades sota cadenes successives de subcontractació sense transparència pública, a més d’operar, en molts casos, sota procediments i polítiques de seguretat dissenyades exclusivament per l’empresa que les contracta, sense cap tipus d’intervenció estatal.

colombia_foto

La present investigació identifica totes aquestes deficiències i reptes de l’estat en el control i la supervisió de les activitats de la indústria militar i de seguretat privada, i assenyala nombrosos casos de violacions massives de drets humans en els quals aquestes empreses s’han vist involucrades al llarg dels anys.

Víctimes
La pitjor part d’aquestes polítiques de subcontractació i de falta de regulació adequada de les EMSPs l’ha viscut la població local. Els colombians i les colombianes han patit greus abusos a mans de contractistes privats de seguretat. Tal i com es descriu en aquest informe, aquests abusos – patits molts d’ells en silenci i amb poc suport públic – han violat una llarga llista de drets humans fonamentals com el dret a la vida, el dret a la seguretat, i altres tractes cruels inhumans o degradants, la prohibició de la privació arbitrària de llibertat, el dret a l’assemblea pacífica, el dret a la propietat, el dret a la privacitat i el dret de les víctimes a remeis efectius.

Control i Supervisió
L’informe confirma que el problema sobre els mecanismes de control i la seva posada en funcionament segueix present: hi ha informes d’empreses operant sense llicència i és difícil saber si els accidents d’abusos i violacions de drets humans són gestionats eficaçment per les autoritats públiques.

L’organisme oficial colombià que supervisa les activitats de les EMSPs no disposa d’estatut legal amb força de llei, mentre que la institució governamental responsable de registrar i donar assistència i reparació a les víctimes de la guerra, no té un registre específic per a les víctimes causades per activitats relacionades amb la indústria militar i de seguretat privada. A finals de 2015, dels més de 7 milions de víctimes registrades al Registre Únic de Víctimes, les estadístiques oficials només reconeixen a les víctimes de les guerrilles, les forces armades nacionals i dels aliats d’aquestes últimes, les milícies paramilitars.

En l’àmbit de la prevenció, encara és necessària una regulació precisa sobre l’ús de la força i les armes de foc, i un entrenament adequat per preservar la integritat física i altres drets fonamentals de les persones que interactuen amb personal de seguretat privat.

La inestabilitat del post-conflicte
Totes aquestes deficiències són obstacles per a l’establiment d’un nou model de seguretat a Colòmbia. Com en gran part de situacions de post-conflicte, Colòmbia és extremadament propensa a entrar en períodes d’inestabilitat i inseguretat a les àrees rurals fins ara controlades per la guerrilla insurgent. En un entorn altament complex i volàtil, és probable que la indústria militar i de seguretat privada expandint-se i reforci la seva capacitat d’actuació.

Els últims anys, el debat públic sobre de la participació de les EMSPs al conflicte intern de Colòmbia ha creuat les seves fronteres, davant el continu augment de la participació de mercenaris colombians a diversos conflictes armats a l’Orient Mitjà. Colòmbia s’ha convertit en subministrador de personal per a la globalitzada i neoliberal indústria militar i de seguretat privada, amb una presència constant de mercenaris des de la invasió de l’Iraq el 2003, fins a l’actual campanya antichiita encapçalada per l’Aràbia Saudita al Iemen. El present informe inclou una entrevista amb un d’aquests mercenaris, destinat a l’Afganistan.