El control de les empreses militars i de seguretat privada

Limitacions dels mecanismes no vinculants per prevenir les vulneracions de drets humans de la indústria militar i de seguretat privada.

Els dies 16 i 17 de febrer, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i la Direcció general de Cooperació de la Generalitat de Catalunya organitzen el Seminari Internacional “Empreses i Drets Humans: Comparant experiències” amb la participació de representants polítics nacionals i internacionals, del món acadèmic, organismes internacionals, empreses, sindicats i organitzacions de la societat civil.

Aquest tipus de jornades posa de manifest la necessitat de reflexionar i actuar en aquest àmbit i consolida, alhora, l’interès de les institucions públiques de Catalunya per definir un model propi d’acció exterior, basat en la promoció de la pau, els drets humans i el desenvolupament humà sostenible. Així ho recull la Llei del Parlament de Catalunya 16/2014, de 4 de desembre, d’Acció Exterior i de Relacions amb la Unió Europea.

Drets Humans i Empreses
La definició d’aquest model arriba en un moment clau. Cinc anys després que el Consell de Drets Humans de Nacions Unides aprovés els “Principis Rectors en matèria de Drets Humans i Empreses”, només13 països han desenvolupat “Plans Nacionals d’Acció” per aplicar aquests principis i tots ells, a més, amb grans debilitats. La falta de mecanismes vinculants; l’absència de processos consultius durant la seva elaboració i implementació tant amb la societat civil en general com amb les comunitats afectades en particular; i la falta de concreció en els sistemes de monitoreig són només algunes de les grans limitacions que presenten.

pmsc3

Amb l’objectiu d’aconseguir la creació d’un instrument jurídicament vinculant que reguli les activitats de les empreses transnacionals (ETN) en matèria de drets humans, el Consell de Drets Humans de Nacions Unides va aprovar el 2014 la creació d’un “Grup de Treball Intergovernamental sobre multinacionals i altres corporacions respecte als drets humans”, que a finals d’aquest any presentarà el primer esbós de Tractat Internacional.

Al mateix temps, s’està treballant en la creació d’instruments internacionals efectius que assegurin el respecte dels drets humans per part de les empreses, davant un sector corporatiu que ha desenvolupat tot un Dret Corporatiu Global blindat pels contractes i les inversions. Aquestes normes i principis establerts per les pròpies empreses es basen en múltiples contractes d’explotació, tractats comercials bilaterals, acords de protecció d’inversions, polítiques d’ajust i préstecs condicionats, entre d’altres. L’asimetria jurídica entre la protecció dels drets humans i les inversions de les ETN suposa, en la pràctica, la indefensió de les víctimes. Davant vulneracions de drets humans, a les persones afectades per l’activitat d’aquestes empresesels manquen mecanismes efectius per responsabilitzar-les per les seves accions, accedir a tribunals amb jurisdicció específica i exigir una reparació integral.

Paral·lelament, la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) i els codis de conducta són fórmules legals no vinculants pensades per escapar al control jurídic, estratègies de màrqueting sense conseqüències reals a l’interior de l’empresa, més enllà de simples declaracions d’”ètica empresarial”.

Empreses i conflictes armats
NOVACT, com a organització que promou accions noviolentes i estratègies de construcció de pau a països en conflicte armat, ha analitzat des de 2009 l’impacte negatiu de les ETN en els drets humans. Més concretament: les vulneracions de les Empreses Militars i de Seguretat Privada (EMSP) a l’Iraq, l’Afganistan, Palestina i Colòmbia. Tot i que durant un llarg període el desenvolupament d’aquesta indústria EMSP havia estat cíclic, el seu èxit econòmic es consolida a partir de l’ocupació de l’Iraq l’any 2003. Tot i així, aquest creixement no ha anat acompanyat d’un desenvolupament normatiu que reguli les activitats de les EMSP i el seu impacte en els drets humans.

Aquestes no han estat les úniques estratègies del sector corporatiu per aconseguir crear instruments que funcionin per a les empreses de manera unilateral i voluntària. El Codi Internacional de Conducta (ICoC), creat el 2010 i destinat als proveïdors de Seguretat Privada, és un exemple més del pes que les pròpies corporacions acaben tenint per controlar els instruments que haurien d”obligar-les’ a adoptar certes conductes, com la de promoure el respecte als drets humans. El principal òrgan de funcionament de l’ICoC està conformat en un 80% per membres de la indústria, davant d’una petita representació de governs (6%) i representants de la societat civil (15%).

Aquesta composició fa impossible que pugui exercir les funcions per les quals va ser creat, com a mecanisme actiu i sancionador, i ha convertit l’ICoC en un òrgan tramitador i d’intermediació. Les seves funcions segueixen sense ser mesures que ofereixin remeis efectius de prevenció: rebre queixes i informar a la persona demandant de les mesures que la pròpia EMSP posa a la seva disposició; dirigir-se a l’empresa per oferir mediació entre ambdues parts; o bé informar d’altres mecanismes alternatius.

Directrius de l’OCDE per a les empreses multinacionals: el cas de G4S
G4S és l’empresa militar i de seguretat privada més gran del Regne Unit, amb prop de 625.000 empleats a més de 125 països. Les seves activitats estan suposant greus violacions del dret internacional humanitari i els drets humans, a més de ser còmplice de l’ocupació de Palestina a través de la provisió de serveis i sistemes de seguretat a les presons de Ketziot, Meggido, Damon and Rimonim, totes elles escenaris de mútiples detencions administratives que inclouen a nens i nenes palestins d’entre 12 i 17 anys.

El novembre de 2013, l’organització de la societat civil Lawyers for Palestinian Human Rights va presentar una queixa formal davant el Punt Nacional de Contacte (NCP) del Regne Unit per a les Directrius per a multinacionals de l’OCDE, al·legant que G4S estava vulnerant els principis per a la protecció dels drets humans previstos en les Directrius, tant a Israel com als Territoris Palestins Ocupats. Segons els dos informes publicats pel NCP al juny de 2015 i juliol de 2016, les accions de G4S no complien amb les obligacions dictades per les Directrius de l’OCDE: esforçar-se per prevenir i atenuar els impactes negatius sobre els drets humans directament vinculats amb les seves activitats, béns o serveis, fins i tot si les empreses no contribueixen directament a generar aquests impactes, sinó que ho fan a través de les seves relacions comercials.

pmsc1

Per resoldre el procés que va seguir a la denúncia i la publicació d’aquests informes, es va oferir a les dues parts acudir a una mediació. La proposta va ser acceptada per Lawyers for Palestinian Human Rights i rebutjada per G4S. A més d’escudar-se en la confidencialitat de les seves obligacions contractuals, l’empresa militar i de seguretat privada també va manifestar que es negava a acceptar que l’organització civil Lawyers for Palestinian Human Rights tingués competència per negociar i resoldre el conflicte. G4S tenia informació que no estava disposada a compartir i que no va poder ser tinguda en compte en la decisió final i, segons l’informe de seguiment, l’empresa també va manipular els resultats del procés en els seus comunicats públics, en no esmentar que havia incomplert les Directrius de l’OCDE sobre el respecte dels drets humans.

Aquest cas és una mostra de les limitacions dels codis no vinculants de l’OCDE. Debilitats que es repeteixen en altres casos com el de l’empresa Gamma Group i la seva falta de col·laboració amb el NCP de Regne Unit el 2016 , o la incapacitat del NCP d’Espanya per prevenir les violacions de drets humans perpetrades per Prosegur.

Els propers passos
Analitzar la indústria militar i de seguretat permet demostrar la ineficàcia de les fórmules no vinculants a l’hora d’assegurar que les empreses respectin els drets humans.

Les polítiques públiques sobre empreses i drets humans han d’anar més enllà en la construcció d’obligacions jurídiques i vinculants a càrrec de les empreses, i no limitar-se només a promoure la Responsabilitat Social Corporativa com un deure moral, un enfocament que no respecta els fonaments de protecció dels drets humans i que, fins i tot, posa en risc els avanços assolits fins ara pel sistema jurídic.

En el procés de definició d’un model propi, Catalunya té una gran oportunitat per projectar-se com un actor internacionalment compromès amb els drets humans i la pau. Aquesta aspiració ha de passar per trobar una relació coherent entre les polítiques públiques de promoció exterior de les empreses catalanes i els programes de cooperació internacional. Però, per sobre de tot, ha d’avançar cap a codis vinculants que assegurin el respecte dels drets humans per part de les empreses més enllà de les nostres fronteres.

Existeix ja un gran pas en aquesta direcció: la resolució 359/XI sobre el respecte dels drets humans per les empreses catalanes aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 4 de novembre de 2016. S’hi afirma l’aspiració d’avançar cap a instruments jurídicament vinculants a més de la creació i activació de mecanismes d’inspecció, innovació normativa i sancions com el “Centre d’Avaluació dels Impactes de les Empreses Catalanes a l’Exterior”, tots ells requisits bàsics per atacar les limitacions dels mecanismes existents fins avui.

Felip Daza, Edgar Codina, Maria Soler – NOVACT