En el Dia de la Seguretat Privada a Espanya, analitzem la privatització de la seguretat
Avui se celebra el Dia de la Seguretat Privada a Espanya. Una jornada legitimadora del sector en un context de propostes legislatives tan controvertides com la de la llei de seguretat ciutadana.
En virtut de l’Ordre INT/704/2013, de 10 d’abril de 2013, es va establir avui, 21 de maig, com el Dia de la Seguretat Privada a Espanya. Aquesta ordre recorda que la seguretat privada és auxiliar i complementària de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat en la seva missió constitucional de protegir el lliure exercici dels drets i llibertats i garantir la seguretat ciutadana. També reconeix que “l’acció professional de la seguretat privada es troba present en tots els àmbits, públics i privats, de la vida quotidiana espanyola” i s’ha convertit en “instància indispensable per a la prevenció del delicte i la protecció de persones i béns”, aconseguint “la generalitzada acceptació de la societat espanyola”.
A la vista del caràcter legitimador que la celebració del Dia de la seguretat privada suposa per a la indústria, Novact vol destacar els canvis legislatius produïts l’últim any en la regulació nacional de la seguretat privada. Així, es fa necessari el assenyalar alguns dels riscos i punts més controvertits que presenta la privatització de la seguretat. Tot això, recordant la necessitat fonamental que els Estats desenvolupin marcs de regulació comprensius i mecanismes efectius de control democràtic de les activitats de la seguretat privada a tots els nivells, nacional i internacional.
La nova llei de seguretat privada
El proper 5 de juny entrarà en vigor la nova llei de seguretat privada. El govern i la indústria van remarcar la necessitat d’actualitzar la regulació anterior en vigor des de 1992, que havia quedat obsoleta. La reforma introdueix canvis substancials: els vigilants podran realitzar funcions fins ara reservades a les forces de seguretat públiques i estaran habilitades per actuar en més espais, tot això sota el paraigua de la coordinació i complementarietat de la seguretat pública, en lloc de la subordinació i subsidiarietat que regia fins ara.
Contradictòriament, l’augment de competències i estatus de la seguretat privada no ha vingut acompanyat d’un major nivell d’exigència per al seu personal: es rebaixen els requisits d’accés, es matisa la prohibició d’antecedents penals i, d’altra banda, s’elimina l’exigència de tenir nacionalitat espanyola, cosa que obre la porta per a la conclusió d’acords recíprocs entre països per a la sortida i arribada de personal de seguretat. La llei tampoc inclou mecanismes legals directes, i específics, per abordar les possibles transgressions d’aquest col·lectiu respecte als drets fonamentals de la ciutadania, ni especifica el grau de responsabilitat que assumeixen els òrgans públics en la seva supervisió.
En conjunt, això suposa una rebaixa en la missió constitucional de garantir la seguretat ciutadana que l’article 104 de la Constitució espanyola encomana a les forces i cossos de seguretat de l’Estat, i podria comportar una menor garantia del dret fonamental a la seguretat que preveu el art .17.
Tot això, coincidint amb la tramitació d’un altre projecte de llei de seguretat, el de seguretat ciutadana. Un projecte que amenaça amb restringir drets i llibertats fonamentals en nom de la seguretat pública.
Els riscos de la seguretat privada
En el dia de la seguretat privada convé també tenir present els riscos i repercussions que presenta aquest sector. A mig i llarg termini, els exemples de privatització de la seguretat en altres latituds posen de manifest el perill que l’accés a la seguretat pugui quedar condicionat a la riquesa. En llocs com Colòmbia, Mèxic, o Txetxènia, la privatització ha contribuït al status quo en la distribució injusta de la seguretat pública, dotant de gran influència a les empreses de seguretat privada i generant espais “segurs” dins un ambient summament insegur. A curt termini, en escenaris d’inestabilitat i conflicte armat com l’Iraq i l’Afganistan, les empreses i contractistes de diverses nacionalitats han protagonitzat violacions greus dels drets humans contra la població local, i han estat acusades de falta de professionalisme i connexions amb el paramilitarisme i crim organitzat, perjudicant l’estabilitat política i social del país (aquí pots consultar les investigacions de NOVACT al respecte).
Davant d’una noció de seguretat com un bé públic, el dret arriba a tots els ciutadans i la responsabilitat vincula als òrgans de l’Estat, la privatització de la seguretat debilita les institucions democràtiques de seguretat pública comprometent el paper de l’Estat com a garant de la mateixa , i pot convertir la seguretat en un privilegi a l’abast únicament de les persones amb recursos.
Transparència i control democràtic
La transparència i el control democràtic de la indústria de la seguretat privada són essencials en un Estat de dret. L’Estat, com a titular del monopoli de l’ús legítim de la força i garant de la seguretat, és el responsable d’establir els límits necessaris respecte a les activitats de la indústria de la seguretat privada i garantir la deguda protecció de les llibertats fonamentals i els drets humans. D’altra banda, els serveis de les companyies de seguretat privada inclouen un ampli espectre d’activitats transnacionals, des de la seguretat marítima fins al suport logístic dels exèrcits en missions internacionals.
Espanya ha aprovat una nova llei de seguretat privada , però es manté reticent a donar suport als esforços de regulació de la indústria militar i de seguretat privada que es duen a terme en l’àmbit de les Nacions Unides. Les experiències en països com EUA i el Regne Unit ens demostren que la privatització militar i de seguretat en l’àmbit nacional és l’avantsala per a l’exportació d’aquests serveis al mercat internacional.
Espanya ha d’assumir un compromís més gran en la regulació internacional de la indústria de la seguretat privada. Mentrestant, la interpretació de la noció de seguretat pública que suposen la llei de seguretat privada i l’avantprojecte de llei de seguretat ciutadana, tindrà repercussions importants per a la societat espanyola. D’una banda, s’avança en l’equiparació del sector públic i el sector privat en matèria de seguretat. De l’altre costat, es projecta el restringir llibertats fonamentals, com el dret de reunió pacífica, en nom de la mateixa seguretat.