Veus des del confinament i l’ocupació

La pandèmia COVID-19 ha impactat les vides de milions de persones en haver canviat de forma precipitada les nostres rutines diàries i haver posat en escac el sistema de cures, sostingut la majoria de les vegades per dones . Aquesta crisi sanitària planteja un desafiament col·lectiu sense precedents en posar en risc el dret a la vida i a la salut de persones de tot el món. L’avanç de la pandèmia ha posat fi a la vida de centenars de milers de persones al mateix temps que tancava a altres tants milions de persones a les seves cases. Mentrestant, les diverses mesures que els Estats han pres per a controlar la propagació del virus han canviat la vida diària de la ciutadania en formes impensables fa tan sols un any.

En aquests moments s’intueix que el que va començar com una crisi sanitària d’abast global ha acabat per aguditzar les desigualtats ja de per si mateix deteriorades en el marc de la globalització i les polítiques neoliberals, sumades a les dinàmiques patriarcals i racistes. La irrupció del virus i la gestió de la crisi ha provocat que la situació dels col·lectius més vulnerabilizados es vegi encara si cap més afectada. Segons el Secretari General de Nacions Unides, el COVID-19 tindrà un impacte més greu en els col·lectius més vulnerables. No hi ha dubte que la població dels territoris ocupats del Sàhara Occidental i Palestina es troba entre ells.

Tots dos territoris viuen sota un estricte sistema d’ocupació militar que porta vulnerant els drets humans de manera sistemàtica i el Dret Internacional durant dècades.

En el cas d’Israel i segons el dret internacional humanitari, Israel és la potencia ocupant a Cisjordània des de l’any 1967, inclosa Jerusalem Est, la Franja de Gaza i els Alts del Golán a pesar que Israel nega que sigui una potencia ocupant i parli de Palestina com un territori en disputa.

No obstant això, la Cort Internacional de Justícia, el Consell de Seguretat de Nacions Unides i l’Assemblea General de Nacions Unides entre altres han afirmat que Israel té obligacions com a potència ocupant segons el Dret Internacional Humanitari a pesar que la Franja de Gaza i diverses àrees de Cisjordània tinguin algun tipus de control per part de les autoritats palestines.

D’altra banda, el Sàhara Occidental, porta des de 1963 catalogat per Nacions Unides com a territori no autònom. Després d’aquest reconeixement, Espanya com a poder administrador del territori va abandonar la colònia en 1975 i va deixar el territori en mans del Marroc i Mauritània. Des de 1976, el Marroc ocupa la major part del territori del Sàhara Occidental en arribar a un acord amb l’Estat Espanyol i Mauritània. Aproximadament la meitat de la població originària del Sàhara Occidental va fugir cap a Algèria quan el Marroc i Mauritània van envair les seves terres en 1975 i quan les autoritats colonials espanyoles es van retirar; l’altra meitat roman al Sàhara Occidental sota l’ocupació marroquina.

La població sahrauí que va construir i es va establir en els camps de refugiats, i les generacions subsegüents que van néixer i han desenvolupat tota la seva vida allí, s’enfronten a dures condicions, com el clima sec i àrid, poques oportunitats econòmiques, escassetat d’aliment, falta d’infraestructures mèdiques i una dependència total a l’ajuda humanitària internacional. La pandèmia del COVID-19 ha propiciat que aquesta situació empitjori ja que al doble lockdown (l’impost històricament pel Marroc i l’esdevingut de la crisi sanitària) ha acabat de moment amb nombrosos projectes internacionals que afavorien el desenvolupament de diversos projectes.

El Sàhara Occidental és avui dia l’únic Territori no autònom del continent africà pendent de descolonització. Com explica Mina Baali, una dels nostres testimoniatges: “som el conflicte oblidat del món, avui encara amb més raó ja que el món està ocupat amb la propagació de la pandèmia”.

L’opinió consultiva de la Cort Internacional de Justícia ja en 1975 va afirmar que el Marroc no tenia cap mena de sobirania sobre el territori del Sàhara Occidental, a aquesta afirmació es van unir Nacions Unides, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i la Unió Africana. L’estat marroquí vulnera les seves obligacions com a potència ocupant al mateix temps que pretén canviar la demografia del territori ocupat, oferint incentius econòmics a tota persona marroquina que vulgui traslladar-se i obrir un negoci al Sàhara Occidental. Aquesta política ha permès que el poble sahrauí s’hagi convertit, amb el pas del temps, en una minoria en el seu propi territori.