Ucraïna, quatre anys després: resistir també és reconstruir

Aquest diumenge, el diari ARA publica el reportatge “Un combat sense armes”, dedicat a les veus de la resistència civil ucraïnesa amb motiu del quart aniversari de la invasió russa a gran escala. El treball s’ha construït a partir de la xarxa d’organitzacions i testimonis amb què NOVACT col·labora de manera sostinguda sobre el terreny.

Carlos Bodoque, responsable de projectes de NOVACT a Ucraïna, ha acompanyat la periodista durant el viatge i comparteix aquí la seva pròpia crònica. Una mirada directa, sense intermediaris, sobre el que significa viure i resistir en un país en guerra prolongada.

Kyiv: la normalitat sota atac

Quan s’arriba a Ucraïna per sisena vegada en el marc de la invasió a gran escala russa, un ja no rep l’impacte inicial de les sirenes ni dels controls militars. El que colpeja és una altra cosa: la normalitat de viure sota atacs de forma sistemàtica. La gent continua anant a treballar, els itransports públics funcionen, les cafeteries obren…. I, alhora, la guerra ho travessa tot.

Aquest viatge, realitzat gràcies al finançament de l’Ajuntament de Barcelona tenia un objectiu clar: escoltar, aprendre i reforçar aliances amb actors locals que, enmig d’una agressió armada, defensen els drets humans, reforcen la comunitat i vetllen per enfortir la participació democràtica. Però més enllà de l’agenda formal, el que m’emporto és una lliçó sostinguda de dignitat.

A Kyiv, els dies van ser intensos. Els carrers gelats i les baixes temperatures que van arribar a -22 sota zero no ajudaven a fer vida amb “normalitat”. Ens vam reunir amb organitzacions amigues, Sasha Romantsova del Center for Civil Liberties, Igor Semyvolos de l’ Escola Ucraïnesa de Construcció de Pau, Mariya Levonova del Centre of United Actions, Mykola Davydyuk de Factor Bureau… Tots ja convertits en amics i amigues on les converses ja no van només de projectes laborals sino també de qüestions personals i de la duresa amb la que estan afrontant l’hivern sota atacs sistemàtics de les infraestructures energètiques del pais.Tot això mentre les alarmes antiaèries, especialment la dels míssils, interrompien converses i obligaven a baixar a refugis improvisats.

Les tardes, quan el dia enfosquia, era principalment quan senties la guerra de prop a la capital.Era en aquestes hores del dia on s’escoltaven les alarmes antiaèries, els sons dels drons i els dels míssils impactant la ciutat. De fet, des de l’hotel hi va haver algunes nits que vaig veure com els drons eren derribats per l’exèrcit ucraïnés segons abans d’estavellar-se contra un edifci residencial.

Bucha: el territori ferit

A Bucha, el nom ja pesa. És impossible no recordar el que hi va passar durant l’ocupació russa del 2022. Però aquesta vegada hi anàvem a parlar d’una altra dimensió de la guerra: la destrucció ambiental.

Amb activistes de l’organització Green Bucha i personal de l’ Ajuntament vam recórrer zones boscoses afectades per combats, restes de munició, sòls contaminats i infraestructures hídriques malmeses. La guerra no només mata persones; també destrueix ecosistemes, contamina aqüífers i converteix boscos en camps minats. Segons dades del Ministeri de Medi Ambient ucraïnès, milers d’hectàrees han quedat afectades per incendis, explosions i residus tòxics.

El que impressiona és la capacitat d’organització local: mapatge de danys ambientals, esforços comunitaris per recuperar espais naturals… A Bucha vaig entendre que la defensa del territori és també una forma de resistència civil.

Fent comunitat a Kherson. Centre cultural ucraïnès

Kherson: viure sota foc constant

Arribar a Kherson des de Kyiv no és només un desplaçament geogràfic; és un canvi d’atmosfera. El trajecte comença a l’estació ferroviària de Mykolaiv, a poc més d’una hora en cotxe. Baixem del tren i, abans de situar-nos, una alarma antiaèria irromp amb un so metàl·lic, llarg, que ho travessa tot.

El personal de l’estació ens indica el refugi. Baixem unes escales estretes cap a un espai subterrani improvisat. Bancs de fusta, parets gruixudes, cobertura irregular. La gent espera en silenci, amb una naturalitat que desarma.

Quan l’alarma s’atura, la vida reprèn el seu curs amb una rapidesa. Des de Mykolaiv continuem cap a Kherson per carretera. A mesura que ens apropem a la ciutat després de creuar una carretera encerclada per xarxes de pesca per protegir-se dels atacs de drons, els controls per part de l’exèrcit i el servei secret ucraïnés augmenten.

Kherson, alliberada de l’ocupació russa al novembre del 2022, continua sota foc gairebé diari des de l’altra riba del riu Dnièper. La proximitat de les forces russes converteix la ciutat en objectiu constant d’artilleria i drons. El resultat és visible: carrers amplis gairebé deserts, edificis amb finestres tapiades, façanes marcades per impactes i edificis destruits.

El que més sorprèn és que la ciutat sembla suspesa. Al carrer només hi ha persones que fan trajectes curts i necessaris: anar al supermercat, comprar medicaments…. Ningú passeja. Ningú s’atura més del compte. Es redueixen els desplaçaments. Les converses són breus. A Kherson, l’espai públic no és un lloc de trobada; és un espai de trànsit.

Vam parlar amb activistes com en Denys Sukhanov,  que a l’inici de l’ocupació russa organitzava distribució d’ajuda humanitària la gent més necessitada. Vaig tenir el privilegi de formar part d’una sessió del Joc Mafia que en Denys organitza amb gent de la ciutat per seguir connectades. Ens explicaven com planifiquen aquestes sessions del Joc de Rol de forma setmanal en diferents indrets de la ciutat, sabent que poden sonar les sirenes en qualsevol moment. La logística de la vida quotidiana es calcula en funció del risc.

El que m’ha quedat gravat no és un gran esdeveniment, sinó el silenci. Un silenci estrany per a una ciutat d’aquesta mida. Sense trànsit dens, sense terrasses plenes, sense soroll de vida urbana. Només la neu, el gel i el vent, a més d’algun vehicle puntual, i de tant en tant, el record que tot pot canviar en segons.

Sumy: sostenir la vida sota amenaça

La ciutat viu sota l’amenaça recurrent d’atacs amb míssils i drons, i això afecta totes les decisions personals del dia a dia. Recorrent la ciutat amb companys del Dobrobat, voluntaris especialitzats en reparacions d’emergència, i ens van acompanyar a  veure edificis residencials impactats. Façanes perforades, finestres rebentades, balcons esfondrats. Però també finestres tapiades, plàstics protectors, equips treballant per tancar esquerdes abans que arribi el fred més intens.

L’equip de voluntaris de Dobrobat actua ràpid: asseguren estructures, cobreixen obertures, reparen cobertes. No és reconstrucció definitiva; és protecció immediata perquè les famílies puguin continuar vivint-hi. Cada finestra segellada és una barrera contra el fred i cada façana reforçada és un pas per evitar el desplaçament forçat.

Una de les visites més colpidores va ser a un hospital infantil. Les professionals sanitaries continuaven treballen a soterranis habilitats però sense llum natural. Allà hi havia naixements diaris. Garantir el funcionament d’un hospital en aquestes condicions és una afirmació de drets. És dir que, malgrat els atacs, la vida i la salut continuen sent prioritàries.

Enmig d’aquest context, vam visitar també el complex esportiu del club Barsa a Sumy, inspirat pel Barça de Messi. Pot semblar anecdòtic en una crònica de guerra, però no ho és. Veure joves entrenant, corrent darrere d’una pilota, és una imatge potent.

El centre ha adaptat protocols de seguretat, té espais habilitats com a refugi i coordina horaris amb el risc d’alertes. Però continua obert. La vida continua. L’esport, aquí, és molt més que activitat física, és comunitat, és una estona en què el soroll que domina és el d’una pilota i no el d’un míssil.

Edifici residencial destruït a Sumy. Voluntari de Dobrobat i Cristina Mas, periodista del diari Ara.

Resistir també és reconstruir

Ucraïna viu una guerra devastadora, però també és un laboratori de resistència civil. I si alguna cosa he après en aquests dies és que, fins i tot sota les bombes, hi ha qui decideix no renunciar a la vida ni a la dignitat.

I això, en si mateix, ja és una forma de victòria.

La resistència civil ucraïnesa és avui un pilar essencial per sostenir drets i comunitat enmig de la guerra. Donar veu a aquestes iniciatives forma part del compromís de NOVACT amb la noviolència i la seguretat humana.

Aquest diumenge, el reportatge de l’ARA recull també alguns dels testimonis d’aquest viatge.